Avui dues belles panoràmiques d'un bon professional i amic: JAUME MONSERRAT
diumenge, 30 de març del 2014
dijous, 27 de març del 2014
dijous, 20 de març del 2014
TRESCANT PALMA 3
Petita guia informal de Ciutat per gent de la Part Forana · 3 (PATI i ESGLÉSIA DE L'HOSPITAL GENERAL)
dijous, 13 de març del 2014
TRESCANT PALMA 2
Petita guia informal de Ciutat per gent de la Part Forana · 2 (SA GERRERIA I EL SOCORS)
dimecres, 5 de març del 2014
dimarts, 25 de febrer del 2014
dissabte, 22 de febrer del 2014
De "Diario de Mallorca"
El artista Miquel Barceló gestionará Es Sindicat tras su adquisición pública
El Ayuntamiento pagará cuatro millones en ocho años por el edificio histórico a partir de octubre
22.02.2014 | 06:50 s. sansó Es Sindicat será gestionado por el afamado pintor Miquel Barceló. El artista, nacido en Felanitx, estuvo este jueves en el Ayuntamiento para explicar su propuesta, lo haría a través de una fundación con carácter internacional participada también por el consistorio. De esta forma abriría las antiguas bodegas vinícolas a una colección de pinturas y esculturas propias, completadas por un espacio dedicado al vino producido en el municipio, como pequeño homenaje a su función desde la segunda década del siglo XX hasta 1990 cuando cerró sus puertas.
Ya hay un preacuerdo de compra entre el actual propietario del edificio, Pau Ripoll, y el ayuntamiento de Felanitx, por el que el consistorio pagará cuatro millones de euros, a partir de octubre, para hacerse con el inmueble histórico, catalogado como Bien de Interés Cultural (BIC). Ahora se abre todo un abanico de posibilidades para, primero lograr colaboraciones económicas privadas que ayuden a la reforma, y a continuación, para adecuar una fórmula administrativa que contente tanto al Ayuntamiento como al artista.
"A partir de ahora haremos lo que esté en nuestras manos para que la reforma, exterior e interior, no le cueste nada a los felanitxers", explicaba ayer el alcalde Biel Tauler, quien se reunía de manera confidencial el mismo jueves con los representantes de los partidos locales para explicarles la opción de compra junto al pintor. De hecho el preacuerdo ya está en manos de Intervención para su estudio. El Ayuntamiento tiene hasta mayo para ratificarlo y hasta octubre para realizar el primero de los ocho pagos de 500.000 euros, uno por año hasta llegar a los cuatro millones.
Barceló, que crearía una fundación internacional expresamente para poder gestionar el proyecto, ha dejado claro que no quiere contar con ninguna ayuda pública ni del Consell ni del Govern. Aunque Tauler se mostraba ayer cauto y dejaba las puertas abiertas: "Solo puedo hablar de la compra des Sindicat, lo demás no está concretado para nada, puede que busquemos también ayudas públicas para hacer frente a los cuatro millones, ya sea en la conselleria de Vivienda o en el FOGAIBA; no hay nada firmado".
Problemas de presupuesto
Ahora falta saber cómo afectará el preacuerdo de compra a los presupuestos de Felanitx para 2014. El responsable de Hacienda, Rafel Roig, está preocupado y pendiente de poder acumular el medio millón al que el consistorio deberá hacer frente en octubre, a partir de otras partidas.
Según las cuentas municipales, además del dinero de la adquisición, serán necesarios entre nueve y diez millones extras para dejar es Sindicat a punto para poder ser visitado tras más de veinte años de abandono y degradación. Hay que recordar que el edificio industrial fue comprado en subasta por el empresario del vino, Pau Ripoll, en 1993 a través de una subasta de La Caixa, propietaria tras la quiebra de la cooperativa. Pagó por él 17,5 millones de pesetas (más cinco hipotecas que sumaban más de 50 millones).
diumenge, 16 de febrer del 2014
dimecres, 12 de febrer del 2014
diumenge, 9 de febrer del 2014
dissabte, 8 de febrer del 2014
dimecres, 29 de gener del 2014
Un vídeo actual
Per mi aquest vídeo, que ara circula a You
Tube, és un prodigi:
1.Pel contingut, que reflexa amb exactitud el
drama de tanta gent al nostre país.
2.Per la bona redacció, sens defecte algun.
3.Per la perfecta dicció d’aquest jove que
actua i sent de meravella.
4.Perque quan l’escoltam per segona vegada mos
donam compte de que l’escrit és un autèntic poema on les paraules rimen d’una
forma magistral. - Fitxau-vos-hi i ho veureu.
dilluns, 27 de gener del 2014
dilluns, 20 de gener del 2014
divendres, 17 de gener del 2014
dijous, 9 de gener del 2014
Javi i el seu falcó
Tothom coneix en Javi perquè ja fa anys que té
animals i ve amb el seu falcó pes Riuetó i per S’Algar. És feliç i sempre està
content. Tothom el retrata amb l’animalet. Mirau, me va dir que de tantes fotos
com li han fetes mai n’hi han donada cap. Quan el vaig sentir amb això li vaig
dir: “No te preocupis. Anem. Te retrataré i demà tendràs fotos amb el teu falcó.
I l’endemà n’hi vaig imprimir quatre de bona mida i va estar tan content i
orgullós que les vol emmarcar, plastificar, què sé jo... I vista la festa que va fer, encara no he
acabat, i avui el duc aquí no tan sols amb les fotos sinó dins un petit vídeo
que deixaré també a Youtube i a Facebook... Que el vegin d’una vegada, que
costa ben poc donar un gust així.
Y ara el VÍDEO:
diumenge, 5 de gener del 2014
dimecres, 1 de gener del 2014
dijous, 26 de desembre del 2013
Dijous, segona festa de Nadal
La meva imatge del 2013
En volia posar dues d’imatges de l’any: una d'alegre i
l'altra la teva, músic. Que no ho és gens ni mica, alegre. Creu. No he pogut...
Posar-te al costat del cabró de Montoro hagués estat lleig, més que l’infern.
D'ell ja en faré burla i befa un altre dia, que no mereix res més.
Amb tu, veig que n’hi
ha que han tingut coneixement i t'han integrat en una bona orquestra. Supòs
que no toques rock dur, ni heavymetall. No te va ara. Ara, així com te veig, no
te compondria ni mica el renou ni tampoc els bots ni els cops de bateria. Com
que no pots fer gemecs, ni cridar, ni res que molesti un concert seriós, posa
que el violí plora i crida per tú. Me sembla sentir aquest concert i me veig escoltant-lo i mirant-te... Amb tota la
dignitat que mereixes ho faria. No sé quants de rics i poderosos ho deuen
passar tan "bé" com tu aquests dies. Ets, per mi, més important que
tota la xusma que es renta les mans i s'ompl les butxaques i el gavatx. Tu, amb
la teva dignitat, renoves i inventes el sentiment i camvies la poesia… I, ara,
també camvies la música. Ja no ploris més... Quan acabi el teu concert, te
contaré que més d’un cop em peguen ganes de col·laborar amb els que es
preocupen per gent com tu. Però s’han quedat tantes ajudes pel cami que no som
ric com per estar enviant sense saber si arribarà com cal. Mira, fa uns dies
vaig anar a l’Eroski, aquí a n’es port. A l’entrada hi tenien dos carros de
compra ben plens per la gent necesitada d’aquest poble. Vaig pensar que aquella
era una manera segura de que l’aportació arribàs a les families que deuen tenir
violinistes com tu. Ja dins la botiga vaig escollir llaunes de tonyina, olis,
xocolates, més coses… fins omplir-ne dues bosses que vaig pagar i deixar a la
caixera pels carros aquells que estaven a vessar. Veia que aquella era una
manera segura de que el que donam arribi de veritat, no com els diners que a
vegades, com deia, es perden pel cami. Idò, saps una cosa, músic? Ahir, el
diari publicava que, a la
Península, a un berenar festiu del PP es serviren sucs de fruites sostrets
de carros com aquells on vaig depositar la meva minça col·laboració. Deixa els
plors i toca el teu violí. No pensis més que ho has perdut tot. Per això estàs
així. Mostraré la teva imatge als amics que veuen els meus blogs i els
llegeixen. Pot ser no m’entendran aquest pic i es que jo sempre, sempre, procur
tenir-los de bonhumor. Lo teu és tan fotut que ja no puc ni parlar-te més però
te jur que pensaré amb tu. Més d’un pic.
Qui te demanarà perdó per tot el que
t’han fet?.
dilluns, 23 de desembre del 2013
Darrer escrit que he publicat
Pudor
No
sé de on va treure, En Camilo José Cela, que la reina Isabel la Catòlica feia olor de
xot. Ell deia exactament que la reina “olia a chotuño”. Un choto també és un cabrit. Això, quan ens l’han mostrada tan
pentinada i planxada, sorprèn un poc encara que després deien que se rentava
poc. A més, vos diré que el nostre llibre d’història la mostrava en una pintura
d’època amb cara de mascle i amb papada.
Bé, no és d’aquesta
pudor de la reina que vull parlar avui. Quan la paraula pudor és femenina (la
pudor) significa mala olor, però curiosament, quan és masculina (el pudor), se
refereix a un sentiment de reserva que cal respectar en una al·lota, per
exemple. Quasi sempre en una o altra dona o joveneta que guarda gelosament allò
que té relació amb el seu sexe i que cal respectar i reservar per no
provocar-li incomoditat o disgust. La religió recomanava i molt el bon pudor a
les fèmines. És de lo que més agrada a Déu, els deien. I elles s’ho creien. Ara ja no s’ho creu
ningú. Ni el Cel mateix.
Per pudor devia esser aquella cosa tancada,
rígida i emmidonada que duien les monges pels pits. Devia esser per això que un
dia que en vingué una de la Caritat
a veure la meva tia Maria, que tenia parkinson, va dir a la seva filla Antònia
que duia el botó de dalt de la brusa obert: “Quin purgatori, Antonieta!” i
encara sa mare, per tenir la monja contenta, hi afegí: “Quin purgatori no, sor
Miquela. Quin infern!”. I la monja: “Ja teniu raó madoneta: Quin infern!”
Mostrar els pits,
encara que fos només una mica era mostra evident de tenir poc pudor. Només les
mares quan daven mamar als nadons solien
mostrar una clapeta vora els mugrons tapant
la resta amb un mocadoret de randes.
Per això un viatjant que passava pel carrer, quan va veure com una
gitana dava mamar al seu ninet amb tot un pit generós i a punt de rebentar al
descobert, li entimà fent la mitja: “Senyora, què... aquest ninet seu que xupa
o bufa?”
Poc pudor hi deu
haver a l’estiu pes Trenc i també, a pics a s’Algar. Gràcies a Déu, en nom de qui s’han cobert i
callat fins fa poc tantes coses que Ell va posar pel goig dels oberts i que han
estat fins fa poc rabieta que te menja dels tancats. Som i vull esser molt
lliberal en tot això. Qui fa planta, que mostri. Ara bé, les dogues i les
pellerofes, val més tenir-les a l’ombra, per estètica i per bon gust. No per
altra cosa.
Deia de s’Algar
perquè allà quan menys t’ho esperes qualcú entra i surt de la mar tal qual va néixer
. Per una dona, les altres dones no diuen res i els homes miram o no, a
vegades. Per un homo en pèl no hi ha tanta unanimitat. Una casada de trenta
anys me deia mirant un guaperes-perxa:
“Vaja un homo ben fet!”. Però sa mare, que es mostrava esmussa i un tant pujada de colors, va dir: “Vols que
te digui? Si almenys s’hi posàs una coseta de no res” . “Una tireta o dues,
trobau?” vaig proposar. Però ella veia que jo feia curt, era poc i va comentar:
“Jesús, ses tiretes no basten... Encara que fos que una espècie de pegadet. No ho
tobau?”
La història d’en
Colau, un escolà major des Convent de Sant Agustí, guarda un exemple total i
clar del pudor més exemplar. Amb la seva dona, una santa com ell, havien
engendrat en Francisquet, que amb els anys passaria a esser un pintor molt
conegut a la nostra ciutat, bona persona al mateix temps que un ànima-mea sense
gaire energia ni coratge. Ell nasqué a
partir d’una nit de Déu en què en Colau i la seva dona Llucia havien resat molt
i es colgaven ben convençuts de que fer un ninet no volia dir fer un pecat.
Duien tots dos una d’aquelles camises de dormir que arribaven als peus, ben
tancades per davant i per darrera. El pudor i els quadres del Cor de Jesús i de
la Immaculada
de Murillo presidien l’alcova. Cap brutor ni una, tot net i consagrat a les catòliques
Divinitats. “No et preocupis Llucieta”.
En Colau es girà cap aquelles estampes i digué: “Déu meu: no ho faig per
mal ni per vici. Ho faig per posar un fill al vostre sant servici”. Després juntà les mans : “Ave Maria”. I
finalment, a la seva dona: “Llucia: alça’t sa camia”. No podia anar malament, tot beneït,
esterilitzat i santificat. Així deia el
Papa que s’havia de fer i així ho feren ells, amb la santedat i el pudor que
manava la Santa Mare
Església. Des dels seus quadres, Déu i la Puríssima es miraven com rient: “Quins dos
cossets!”, pensaren tot d’una. Però després, per no esser-hi de més, tancaren
els ulls.
També
aquella prudència púdica afectava la manera de parlar i de donar nom a certs
llocs i racons eròtics de la geografia humana. Així per exemple, al punt sexual
més sensible de les dones, que ara li diuen el punt G, el meu conco Jaume, que
de tan gràfic i clar era sempre original, en aquell temps li digué el botó que
fa electricitat. Això durant un temps. Després va canviar. Supòs que Gesa el
degué advertir: “Aquí els únics que feim electricitat som nosaltres”.
---------------------
Els meus escrits
publicats al “Felanitx” els trobareu a: riueto.blogspot.com.
dijous, 12 de desembre del 2013
ACABA DE SORTIR UN NOU LLIBRE DE G. VALERO
L'amic historiador, investigador i trescador incansable, el felanitxer GASPAR VALERO, de Cas Segall, acaba de publicar un nou llibre que segurament merexeirà l'atenció d'un gran nombre de caminadors com sempre hem tingut i tenim a la vila. En sentirem parlar.
diumenge, 8 de desembre del 2013
diumenge, 1 de desembre del 2013
Una escultura original
Quan vaig visitar Sa Llotja hi havia una exposicio d'un escultor de Liverpool que nom Tony Cragg. A la propera entrada vos oferiré una mostra de les seves obres a excepció d'una d'elles que, per ser força curiosa i interessant, la vos mostraré ara.
És una barca que sembla treta del fons de la mar després d'haver passat allà un bon grapat d'anys.
Mirau-la:
Vos demanareu com ho ha aconseguit?
Si ho voleu saber amb detall feis
Subscriure's a:
Missatges (Atom)