L'exposició de Sa Llotja

Les obres de TONY CRAGG (Així les vaig retratar)

Dijous, segona festa de Nadal

La meva imatge del 2013

 En volia posar dues d’imatges de l’any: una d'alegre i l'altra la teva, músic. Que no ho és gens ni mica, alegre. Creu. No he pogut... Posar-te al costat del cabró de Montoro hagués estat lleig, més que l’infern. D'ell ja en faré burla i befa un altre dia, que no mereix res més.

 Amb tu, veig que n’hi ha que han tingut coneixement i t'han integrat en una bona orquestra. Supòs que no toques rock dur, ni heavymetall. No te va ara. Ara, així com te veig, no te compondria ni mica el renou ni tampoc els bots ni els cops de bateria. Com que no pots fer gemecs, ni cridar, ni res que molesti un concert seriós, posa que el violí plora i crida per tú. Me sembla sentir aquest concert i me veig  escoltant-lo i mirant-te... Amb tota la dignitat que mereixes ho faria. No sé quants de rics i poderosos ho deuen passar tan "bé" com tu aquests dies. Ets, per mi, més important que tota la xusma que es renta les mans i s'ompl les butxaques i el gavatx. Tu, amb la teva dignitat, renoves i inventes el sentiment i camvies la poesia… I, ara, també camvies la música. Ja no ploris més... Quan acabi el teu concert, te contaré que més d’un cop em peguen ganes de col·laborar amb els que es preocupen per gent com tu. Però s’han quedat tantes ajudes pel cami que no som ric com per estar enviant sense saber si arribarà com cal. Mira, fa uns dies vaig anar a l’Eroski, aquí a n’es port. A l’entrada hi tenien dos carros de compra ben plens per la gent necesitada d’aquest poble. Vaig pensar que aquella era una manera segura de que l’aportació arribàs a les families que deuen tenir violinistes com tu. Ja dins la botiga vaig escollir llaunes de tonyina, olis, xocolates, més coses… fins omplir-ne dues bosses que vaig pagar i deixar a la caixera pels carros aquells que estaven a vessar. Veia que aquella era una manera segura de que el que donam arribi de veritat, no com els diners que a vegades, com deia, es perden pel cami. Idò, saps una cosa, músic? Ahir, el diari publicava que, a la Península, a un berenar festiu del PP es serviren sucs de fruites sostrets de carros com aquells on vaig depositar la meva minça col·laboració. Deixa els plors i toca el teu violí. No pensis més que ho has perdut tot. Per això estàs així. Mostraré la teva imatge als amics que veuen els meus blogs i els llegeixen. Pot ser no m’entendran aquest pic i es que jo sempre, sempre, procur tenir-los de bonhumor. Lo teu és tan fotut que ja no puc ni parlar-te més però te jur que pensaré amb tu. Més d’un pic.

 Qui te demanarà perdó per tot el que t’han fet?.

D'AHIR, DIUMENGE

Petita llanxeta teledirigida per Joan Tur

Darrer escrit que he publicat

Pudor

        No sé de on va treure, En Camilo José Cela, que la reina Isabel la Catòlica feia olor de xot. Ell deia exactament que la reina “olia a chotuño”. Un choto també és un cabrit. Això, quan ens l’han mostrada tan pentinada i planxada, sorprèn un poc encara que després deien que se rentava poc. A més, vos diré que el nostre llibre d’història la mostrava en una pintura d’època amb cara de mascle i amb papada.

Bé, no és d’aquesta pudor de la reina que vull parlar avui. Quan la paraula pudor és femenina (la pudor) significa mala olor, però curiosament, quan és masculina (el pudor), se refereix a un sentiment de reserva que cal respectar en una al·lota, per exemple. Quasi sempre en una o altra dona o joveneta que guarda gelosament allò que té relació amb el seu sexe i que cal respectar i reservar per no provocar-li incomoditat o disgust. La religió recomanava i molt el bon pudor a les fèmines. És de lo que més agrada a Déu, els deien.  I elles s’ho creien. Ara ja no s’ho creu ningú. Ni el Cel mateix.

 Per pudor devia esser aquella cosa tancada, rígida i emmidonada que duien les monges pels pits. Devia esser per això que un dia que en vingué una de la Caritat a veure la meva tia Maria, que tenia parkinson, va dir a la seva filla Antònia que duia el botó de dalt de la brusa obert: “Quin purgatori, Antonieta!” i encara sa mare, per tenir la monja contenta, hi afegí: “Quin purgatori no, sor Miquela. Quin infern!”. I la monja: “Ja teniu raó madoneta: Quin infern!”

Mostrar els pits, encara que fos només una mica era mostra evident de tenir poc pudor. Només les mares quan daven  mamar als nadons solien mostrar una clapeta vora els mugrons tapant  la resta amb un mocadoret de randes.  Per això un viatjant que passava pel carrer, quan va veure com una gitana dava mamar al seu ninet amb tot un pit generós i a punt de rebentar al descobert, li entimà fent la mitja: “Senyora, què... aquest ninet seu que xupa o bufa?”

Poc pudor hi deu haver a l’estiu pes Trenc i també, a pics a s’Algar.  Gràcies a Déu, en nom de qui s’han cobert i callat fins fa poc tantes coses que Ell va posar pel goig dels oberts i que han estat fins fa poc rabieta que te menja dels tancats. Som i vull esser molt lliberal en tot això. Qui fa planta, que mostri. Ara bé, les dogues i les pellerofes, val més tenir-les a l’ombra, per estètica i per bon gust. No per altra cosa.

Deia de s’Algar perquè allà quan menys t’ho esperes qualcú entra i surt de la mar tal qual va néixer . Per una dona, les altres dones no diuen res i els homes miram o no, a vegades. Per un homo en pèl no hi ha tanta unanimitat. Una casada de trenta anys me deia mirant un  guaperes-perxa: “Vaja un homo ben fet!”. Però sa mare, que es mostrava esmussa  i un tant pujada de colors, va dir: “Vols que te digui? Si almenys s’hi posàs una coseta de no res” . “Una tireta o dues, trobau?” vaig proposar. Però ella veia que jo feia curt, era poc i va comentar: “Jesús, ses tiretes no basten... Encara que fos que una espècie de pegadet. No ho tobau?”

La història d’en Colau, un escolà major des Convent de Sant Agustí, guarda un exemple total i clar del pudor més exemplar. Amb la seva dona, una santa com ell, havien engendrat en Francisquet, que amb els anys passaria a esser un pintor molt conegut a la nostra ciutat, bona persona al mateix temps que un ànima-mea sense gaire energia  ni coratge. Ell nasqué a partir d’una nit de Déu en què en Colau i la seva dona Llucia havien resat molt i es colgaven ben convençuts de que fer un ninet no volia dir fer un pecat. Duien tots dos una d’aquelles camises de dormir que arribaven als peus, ben tancades per davant i per darrera. El pudor i els quadres del Cor de Jesús i de la Immaculada de Murillo presidien l’alcova. Cap brutor ni una, tot net i consagrat a les catòliques Divinitats. “No et preocupis Llucieta”.  En Colau es girà cap aquelles estampes i digué: “Déu meu: no ho faig per mal ni per vici. Ho faig per posar un fill al vostre  sant servici”.  Després juntà les mans : “Ave Maria”. I finalment, a la seva dona: “Llucia: alça’t sa camia”.  No podia anar malament, tot beneït, esterilitzat  i santificat. Així deia el Papa que s’havia de fer i així ho feren ells, amb la santedat i el pudor que manava la Santa Mare Església. Des dels seus quadres, Déu i la Puríssima es miraven com rient: “Quins dos cossets!”, pensaren tot d’una. Però després, per no esser-hi de més, tancaren els ulls.

    També aquella prudència púdica afectava la manera de parlar i de donar nom a certs llocs i racons eròtics de la geografia humana. Així per exemple, al punt sexual més sensible de les dones, que ara li diuen el punt G, el meu conco Jaume, que de tan gràfic i clar era sempre original, en aquell temps li digué el botó que fa electricitat. Això durant un temps. Després va canviar. Supòs que Gesa el degué advertir: “Aquí els únics que feim electricitat som nosaltres”.

                                             ---------------------

Els meus escrits publicats al “Felanitx” els trobareu a: riueto.blogspot.com.

ACABA DE SORTIR UN NOU LLIBRE DE G. VALERO

L'amic historiador, investigador i trescador incansable, el felanitxer GASPAR VALERO, de Cas Segall, acaba de publicar un nou llibre que segurament merexeirà l'atenció d'un gran nombre de caminadors com  sempre hem tingut i tenim a la vila. En sentirem parlar.

Un èxit teatral felanitxer

Una escultura original

Quan vaig visitar Sa Llotja hi havia una exposicio d'un escultor de Liverpool que nom Tony Cragg.  A la propera entrada vos oferiré una mostra de les seves obres a excepció d'una d'elles que, per ser força curiosa i interessant, la vos  mostraré ara.

És una barca que sembla treta del fons de la mar després d'haver passat allà un bon grapat d'anys.

Mirau-la:

Vos demanareu com ho ha aconseguit?

Si ho voleu saber amb detall feis 

CLIC AQUÍ

Dels meus dimiecres a Ciutat

Sa Llotja.

Així la vaig retratar la setmana passada, ara que està tan neta i arreglada. Una de les millors obres del felanitxer Guillem Sagrera. Genial. 

Un professor felanitxer

Dels meus dimecres a Ciutat

Fa un mes que vaig ser a Cala Major. Decepció grossa. Quina diferència amb s'Algar, Déu meu!!! L'única panoràmica que es salva és la d'aquestes dues fotografies. Tot el demés, massificació, bars, renou de músiques a tot volum, cadires, sofàs... un gran "kaos".



El primer far....i un gran cotxo

Dels meus dimecres a Ciutat

Amics i coneguts

Va a la teva memòria, Damianet, perquè mai te vaig veure trist...

Des d'un ocell

Del diari ARA

200.000 euros retornen a Madrid per no haver comprat el Sindicat

L'Ajuntament haurà de pagar, a més, 40.000 euros en interessos

L'Ajuntament de Felanitx haurà de retornar a l'erari de l'Estat 200.000 dels 300.000 euros que s'havien de destinar a la compra del Sindicat, l'antic celler cooperatiu de Felanitx. A més a més, el batle del municipi, Gabriel Tauler (PP), va anunciar en el ple de dilluns que el Consistori "haurà de pagar 40.000 euros a l'Estat en concepte d'interessos de demora pels doblers que no hem utilitzat i ara hem de tornar". I és que la partida pressupostària de 300.000 euros per a la compra de l'emblemàtic edifici prevista en els pressupostos de l'Estat de l'any 2009 era finalista. Això suposa que els doblers només es podien utilitzar per al que s'havien demanat, és a dir, comprar l'immoble. Si això no era possible, "s'haurien d'haver retornat abans per evitar pagar interessos", criticà tota l'oposició. Tot i això, l'Ajuntament ha gastat 100.000 euros en un estudi. "Vàrem encarregar un informe tècnic per saber quin era l'estat de l'edifici i quines intervencions hi hauríem de fer amb vista a la rehabilitació". L'informe no s'ha fet públic i tot indica que, de moment, aquests seran els únics doblers públics que es gastaran a l'antic celler cooperatiu de Felanitx.                                       Una llarga història L'any 2009 el grup d'Esquerra al Congrés va presentar una esmena als pressupostos de l'Estat per destinar fons a la compra de l'edifici felanitxer. Així, el Congrés espanyol autoritzà una partida de 300.000 euros per a la compra de l'immoble construït el 1919 per Ernest Mestre i Guillem Forteza. Un edifici que avui constitueix un Bé d'Interès Cultural en mans privades. Malgrat que dos anys abans el Parlament va acordar per unanimitat que la compra de l'edifici seria una realitat quan "totes les administracions públiques facin efectiva la seva aportació", les aportacions del Govern, del Consell i de l'Ajuntament no han arribat a concretar-se. Per això, més recentment, s'han intentat altres vies per mirar de recuperar l'ús públic de l'immoble. Aquest mateix estiu tots els partits de l'Ajuntament donaren suport a la proposta presentada pel Bloc per Felanitx que consistia a instar el Consell a "començar el procés d'expropiació de l'immoble". De fet, la Llei de Patrimoni Històric obliga a "conservar i mantenir de manera adequada" els edificis declarats BIC i, en cas contrari, existeix un procediment legal per expropiar-los. El Consell de Mallorca va debatre la proposta el mes de juliol passat i es va acordar per unanimitat exigir als propietaris que garanteixin la conservació de l'edifici. Però contradient el criteri dels regidors populars de Felanitx, els consellers insulars del PP no feren costat a la proposta d'iniciar els tràmits d'expropiació de l'edifici.

Cartell

Coses de les llengües

­­

    Conten, no sé si és ver de tot, que un dia dins una església de per aquí hi va haver una confusió de llengües.

Bé, abans diguem que per les col·lectes que es feien a les misses i altres funcions, a la parròquia mateix per exemple,  s’utilitzaven unes palanganes circulars de llautó on quan hi deixaves caure la moneda senties el so corresponent  que avisava els demés fidels perquè preparassin els cèntims. Aquí es deien bacines i per la península  platos limosneros, nom aquest que no m’agrada ni mica, però allà ells.

Les bacines normals solien tenir al seu fons algun símbol eucarístic, relleu de la Verge o d’un sant, etc. N’hi havia que tenien plantificades petites estàtues. Solien ser passejades per l’escolà major, ja entrat en anys. Record la bacina de sant Antoni, a la parròquia, on el meu santet portava un bastó ben alt amb una campaneta que l’escolà procurava fer sonar perquè preparassis la butxaca. Al convent, en Pansa duia la de la Mare de Déu del Socos amb una massota a la mà dreta que semblava advertir-te de que no mirassis prim i fossis generós. Per tots el temples era corrent la de les ànimes on hi havia una figura humana que es rostia i gemegava dins el foc del purgatori que li arribava als pits. No és que les animes purgants haguessin d’anar a l’hiper sinó que les recaptacions d’aquelles bacines servien per sufragar les misses que es dirien per la seva salvació i alliberar-les així d’aquelles continues socarrades  de mil dimonis que se’n duien allà baix.

Més antigament, encara, quan el capellà girava el cul al devot auditori, hi havia pics en que l’escolà passava dient un pic i un altre “Per les ànimes del purgatori”  o “Pel culte a sant Antoni”, etc. Tanmateix el celebrant, allà dalt, d’esquena, deia lo seu amb llatí i ningú sabia de l’argument, per això el petit murmuri de l’escola major no interferia per res la cerimònia.

Un diumenge, quan un pagès d’una cinquantena d’anys baixà a la vila a missa com cada setmana, l’escolà passejava una bacina amb l’estatueta de la Mare de Déu pujant al cel dins uns niguls de guix il·luminats amb raigs de colors. Per aquell motiu anava dient de tant en tant quan t’allargava la bacina: “L’Assumpta, per amor de Déu...”. Quan li va tocar al nostre foraviler que estava a cap de banc, agafà l’escola de la màniga i li demanà: “I de què la s’unta, si se pot saber? Sorprès, l’escolà, li tocà suament una orella i contestà baixet: “De petroli, botxarro!”.

Ja ho veis, coses així poden passar i passen perquè la llengua té aquestes coses. Paraules, o expressions que sonen igual poden tenir un significat diferent. No és el mateix pujar o ascendir que untar-se. Si ho pensau bé, dins la nostra i en totes les llengües, en trobareu un munt de confusions com la d’avui.

Vaig anar a Cala Nova

De bon matí.