La meva imatge del 2013
En volia posar dues d’imatges de l’any: una d'alegre i
l'altra la teva, músic. Que no ho és gens ni mica, alegre. Creu. No he pogut...
Posar-te al costat del cabró de Montoro hagués estat lleig, més que l’infern.
D'ell ja en faré burla i befa un altre dia, que no mereix res més.
Amb tu, veig que n’hi
ha que han tingut coneixement i t'han integrat en una bona orquestra. Supòs
que no toques rock dur, ni heavymetall. No te va ara. Ara, així com te veig, no
te compondria ni mica el renou ni tampoc els bots ni els cops de bateria. Com
que no pots fer gemecs, ni cridar, ni res que molesti un concert seriós, posa
que el violí plora i crida per tú. Me sembla sentir aquest concert i me veig escoltant-lo i mirant-te... Amb tota la
dignitat que mereixes ho faria. No sé quants de rics i poderosos ho deuen
passar tan "bé" com tu aquests dies. Ets, per mi, més important que
tota la xusma que es renta les mans i s'ompl les butxaques i el gavatx. Tu, amb
la teva dignitat, renoves i inventes el sentiment i camvies la poesia… I, ara,
també camvies la música. Ja no ploris més... Quan acabi el teu concert, te
contaré que més d’un cop em peguen ganes de col·laborar amb els que es
preocupen per gent com tu. Però s’han quedat tantes ajudes pel cami que no som
ric com per estar enviant sense saber si arribarà com cal. Mira, fa uns dies
vaig anar a l’Eroski, aquí a n’es port. A l’entrada hi tenien dos carros de
compra ben plens per la gent necesitada d’aquest poble. Vaig pensar que aquella
era una manera segura de que l’aportació arribàs a les families que deuen tenir
violinistes com tu. Ja dins la botiga vaig escollir llaunes de tonyina, olis,
xocolates, més coses… fins omplir-ne dues bosses que vaig pagar i deixar a la
caixera pels carros aquells que estaven a vessar. Veia que aquella era una
manera segura de que el que donam arribi de veritat, no com els diners que a
vegades, com deia, es perden pel cami. Idò, saps una cosa, músic? Ahir, el
diari publicava que, a la
Península, a un berenar festiu del PP es serviren sucs de fruites sostrets
de carros com aquells on vaig depositar la meva minça col·laboració. Deixa els
plors i toca el teu violí. No pensis més que ho has perdut tot. Per això estàs
així. Mostraré la teva imatge als amics que veuen els meus blogs i els
llegeixen. Pot ser no m’entendran aquest pic i es que jo sempre, sempre, procur
tenir-los de bonhumor. Lo teu és tan fotut que ja no puc ni parlar-te més però
te jur que pensaré amb tu. Més d’un pic.
Qui te demanarà perdó per tot el que
t’han fet?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada