Pudor
No
sé de on va treure, En Camilo José Cela, que la reina Isabel la Catòlica feia olor de
xot. Ell deia exactament que la reina “olia a chotuño”. Un choto també és un cabrit. Això, quan ens l’han mostrada tan
pentinada i planxada, sorprèn un poc encara que després deien que se rentava
poc. A més, vos diré que el nostre llibre d’història la mostrava en una pintura
d’època amb cara de mascle i amb papada.
Bé, no és d’aquesta
pudor de la reina que vull parlar avui. Quan la paraula pudor és femenina (la
pudor) significa mala olor, però curiosament, quan és masculina (el pudor), se
refereix a un sentiment de reserva que cal respectar en una al·lota, per
exemple. Quasi sempre en una o altra dona o joveneta que guarda gelosament allò
que té relació amb el seu sexe i que cal respectar i reservar per no
provocar-li incomoditat o disgust. La religió recomanava i molt el bon pudor a
les fèmines. És de lo que més agrada a Déu, els deien. I elles s’ho creien. Ara ja no s’ho creu
ningú. Ni el Cel mateix.
Per pudor devia esser aquella cosa tancada,
rígida i emmidonada que duien les monges pels pits. Devia esser per això que un
dia que en vingué una de la Caritat
a veure la meva tia Maria, que tenia parkinson, va dir a la seva filla Antònia
que duia el botó de dalt de la brusa obert: “Quin purgatori, Antonieta!” i
encara sa mare, per tenir la monja contenta, hi afegí: “Quin purgatori no, sor
Miquela. Quin infern!”. I la monja: “Ja teniu raó madoneta: Quin infern!”
Mostrar els pits,
encara que fos només una mica era mostra evident de tenir poc pudor. Només les
mares quan daven mamar als nadons solien
mostrar una clapeta vora els mugrons tapant
la resta amb un mocadoret de randes.
Per això un viatjant que passava pel carrer, quan va veure com una
gitana dava mamar al seu ninet amb tot un pit generós i a punt de rebentar al
descobert, li entimà fent la mitja: “Senyora, què... aquest ninet seu que xupa
o bufa?”
Poc pudor hi deu
haver a l’estiu pes Trenc i també, a pics a s’Algar. Gràcies a Déu, en nom de qui s’han cobert i
callat fins fa poc tantes coses que Ell va posar pel goig dels oberts i que han
estat fins fa poc rabieta que te menja dels tancats. Som i vull esser molt
lliberal en tot això. Qui fa planta, que mostri. Ara bé, les dogues i les
pellerofes, val més tenir-les a l’ombra, per estètica i per bon gust. No per
altra cosa.
Deia de s’Algar
perquè allà quan menys t’ho esperes qualcú entra i surt de la mar tal qual va néixer
. Per una dona, les altres dones no diuen res i els homes miram o no, a
vegades. Per un homo en pèl no hi ha tanta unanimitat. Una casada de trenta
anys me deia mirant un guaperes-perxa:
“Vaja un homo ben fet!”. Però sa mare, que es mostrava esmussa i un tant pujada de colors, va dir: “Vols que
te digui? Si almenys s’hi posàs una coseta de no res” . “Una tireta o dues,
trobau?” vaig proposar. Però ella veia que jo feia curt, era poc i va comentar:
“Jesús, ses tiretes no basten... Encara que fos que una espècie de pegadet. No ho
tobau?”
La història d’en
Colau, un escolà major des Convent de Sant Agustí, guarda un exemple total i
clar del pudor més exemplar. Amb la seva dona, una santa com ell, havien
engendrat en Francisquet, que amb els anys passaria a esser un pintor molt
conegut a la nostra ciutat, bona persona al mateix temps que un ànima-mea sense
gaire energia ni coratge. Ell nasqué a
partir d’una nit de Déu en què en Colau i la seva dona Llucia havien resat molt
i es colgaven ben convençuts de que fer un ninet no volia dir fer un pecat.
Duien tots dos una d’aquelles camises de dormir que arribaven als peus, ben
tancades per davant i per darrera. El pudor i els quadres del Cor de Jesús i de
la Immaculada
de Murillo presidien l’alcova. Cap brutor ni una, tot net i consagrat a les catòliques
Divinitats. “No et preocupis Llucieta”.
En Colau es girà cap aquelles estampes i digué: “Déu meu: no ho faig per
mal ni per vici. Ho faig per posar un fill al vostre sant servici”. Després juntà les mans : “Ave Maria”. I
finalment, a la seva dona: “Llucia: alça’t sa camia”. No podia anar malament, tot beneït,
esterilitzat i santificat. Així deia el
Papa que s’havia de fer i així ho feren ells, amb la santedat i el pudor que
manava la Santa Mare
Església. Des dels seus quadres, Déu i la Puríssima es miraven com rient: “Quins dos
cossets!”, pensaren tot d’una. Però després, per no esser-hi de més, tancaren
els ulls.
També
aquella prudència púdica afectava la manera de parlar i de donar nom a certs
llocs i racons eròtics de la geografia humana. Així per exemple, al punt sexual
més sensible de les dones, que ara li diuen el punt G, el meu conco Jaume, que
de tan gràfic i clar era sempre original, en aquell temps li digué el botó que
fa electricitat. Això durant un temps. Després va canviar. Supòs que Gesa el
degué advertir: “Aquí els únics que feim electricitat som nosaltres”.
---------------------
Els meus escrits
publicats al “Felanitx” els trobareu a: riueto.blogspot.com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada