Bé, abans diguem
que per les col·lectes que es feien a les misses i altres funcions, a la
parròquia mateix per exemple,
s’utilitzaven unes palanganes circulars de llautó on quan hi deixaves
caure la moneda senties el so corresponent
que avisava els demés fidels perquè preparassin els cèntims. Aquí es
deien bacines i per la península platos
limosneros, nom aquest que no m’agrada ni mica, però allà ells.
Les bacines normals
solien tenir al seu fons algun símbol eucarístic, relleu de la Verge o d’un sant, etc. N’hi
havia que tenien plantificades petites estàtues. Solien ser passejades per
l’escolà major, ja entrat en anys. Record la bacina de sant Antoni, a la
parròquia, on el meu santet portava un bastó ben alt amb una campaneta que l’escolà
procurava fer sonar perquè preparassis la butxaca. Al convent, en Pansa duia la
de la Mare de
Déu del Socos amb una massota a la mà dreta que semblava advertir-te de que no
mirassis prim i fossis generós. Per tots el temples era corrent la de les
ànimes on hi havia una figura humana que es rostia i gemegava dins el foc del
purgatori que li arribava als pits. No és que les animes purgants haguessin
d’anar a l’hiper sinó que les recaptacions d’aquelles bacines servien per
sufragar les misses que es dirien per la seva salvació i alliberar-les així d’aquelles
continues socarrades de mil dimonis que
se’n duien allà baix.
Més antigament,
encara, quan el capellà girava el cul al devot auditori, hi havia pics en que
l’escolà passava dient un pic i un altre “Per les ànimes del purgatori” o “Pel culte a sant Antoni”, etc. Tanmateix el
celebrant, allà dalt, d’esquena, deia lo seu amb llatí i ningú sabia de
l’argument, per això el petit murmuri de l’escola major no interferia per res
la cerimònia.
Un diumenge, quan un
pagès d’una cinquantena d’anys baixà a la vila a missa com cada setmana,
l’escolà passejava una bacina amb l’estatueta de la Mare de Déu pujant al cel
dins uns niguls de guix il·luminats amb raigs de colors. Per aquell motiu anava
dient de tant en tant quan t’allargava la bacina: “L’Assumpta, per amor de
Déu...”. Quan li va tocar al nostre foraviler que estava a cap de banc, agafà
l’escola de la màniga i li demanà: “I de què la s’unta, si se pot saber?
Sorprès, l’escolà, li tocà suament una orella i contestà baixet: “De petroli,
botxarro!”.
Ja ho veis, coses
així poden passar i passen perquè la llengua té aquestes coses. Paraules, o
expressions que sonen igual poden tenir un significat diferent. No és el mateix
pujar o ascendir que untar-se. Si ho pensau bé, dins la nostra i en totes les
llengües, en trobareu un munt de confusions com la d’avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada